El mar està molt mogut. Les onades esquitxen les roques amb l’escuma blanca. És fosc, i està plovent. Penso que potser tens por, a les fosques, o fred. Desprès, me n’adono que això no és possible. Tu formes part d’aquestes onades, d’aquesta escuma que dibuixa formes increïbles a la foscor.

Ets com aquella petita sirena del conte, que al morir d’amor es transforma en escuma de mar. Tu no vas morir d’amor, però tots els que estem aquí, morim d’amor per tu.

Moltes cançons ens recorden la teva absència, o millor dit, que hem estat afortunats per haver estat al teu costat, encara que només 15 anys. Vull, abans que recordar la teva llunyania, sentir la teva presència, plena, absoluta, constant.

Em nego a plorar dia a dia. Tu ets alegria. I la teva força ens empeny a seguir, a riure, a viure, per tu, amb tu.

He estat afortunada, per tenir una filla com tu. Aquest pensament, és més fort que el dolor per no tenir-te al meu costat. Perquè sé que estàs amb mi, al meu costat, sempre. Esperant-me, esperant-nos. Fins que un dia, tornem, no a ser quatre, si no infinits, tots junts, aquells a qui tant hem estimat.

Feliç Sant Jordi, Iris.

Mama

  Volver a página de aportaciones a la Web