Papa, mama, he vist un lloc on vull anar, hi ha molta llum, és tranquil, i tinc molts amics esperant-me. Puc anar-me'n?. Aquí em trobo ofegada, no em puc moure, estic lligada de peus i mans. Veig molta gent, però no em puc comunicar, parlo i m'ignoren.

Entren i surten persones contínuament de la meva habitació, sense respectar la meva intimitat. No em deixen dormir, no puc escoltar música, quin lloc és aquest on no hi ha música?.

Allà on vull ser-hi estan els millors músics de tots els temps, interpretant constantment les seves melodies.

No tinc cap llibre, i allà on vull estar, els més grans escriptors de la història han creat la més gran biblioteca de l'univers. Segur que no m'avorriria.

Aquí no puc ballar, ni ara ni mai més. Com podré estar sense ballar? En canvi, allà on he d'anar, ho podré fer amb els ballarins més importants, podré aprendre molt més, sense cap impediment físic.

Ja sé que els meus amics d'ara em trobaran a faltar si marxo, però uns altres que també em necessiten m'estan esperant, i jo estic segura que els d'aquí no m'oblidaran, com jo no els podré oblidar mai. Els estimo massa, són molt importants per mi, ja sabeu que la meva vida gira al seu voltant, però ha arribat l'hora de canviar. Pot semblar que massa d'hora, però, que li vols fer, això no es pot escollir, és com quan t'enamores, no pots dir que no.

Papa, mama, deixeu-me marxar. No ho puc fer fins que vosaltres em doneu permís. Heu d'acceptar el que està passant, de la mateixa manera que ho estic fent jo. Fins ara, era molt feliç amb vosaltres, però ha arribat el moment de marxar. Aquí mai més tornaria a ser jo mateixa, i aquest moment arribaria més tard o més d'hora, però arribaria.

Per tant, perquè hem de fer aquest comiat més llarg? Deixeu-me marxar, sense plors ni retrets. Ningú té la culpa d'aquesta situació.

Papa, agafa'm la mà, com quan era petita i m'acompanyaves al col·legi.

Mama, canta'm la cançó de bressol com quan m'adormies als teus braços.

Ja no tinc por. Me'n vaig. M'esperen els besavis, i la tieta Maria José. Tinc ganes de conèixer-la. Ara ja tindrà companya de ball. Ens ho passarem bé, les dues, enmig de les ones, davant de la platja del Canadell.

No ploreu, la Jana us necessita alegres, amb ganes de viure. Ella no ha de patir més això que està passant. És massa jove per viure envoltada de dol i dolor.

I no tingueu pressa per venir amb nosaltres. Ja arribarà el vostre moment. I quan arribi, us estaré esperant, per dir-vos:

US ESTIMO.